domingo, 2 de junio de 2013

El silencio

Tiurana 20112
Moltes vegades necessito el silenci per poder serenitzar-me i simplement sentir el so del no res mirant cap l'infinit per sentir aquella pau que a vegades no trobo quan hi ha massa soroll. El silenci és impagable quan l'observes desde llocs aixi, i et quedaries hores i hores sentada observant. Es un estat de meditació que a cops sento la necessitat en la que perder-me i endinsar-me, en el no res i en tot a la vegada, on pots plorar, somriure, escoltar la brisa, l'aire, o els bategs fins i tot del teu cor i el silenci, el silenci entre la soletat i tu, i ningú més. Bon diumenge a tothom.

Muchas veces necesito el silencio para poder serenarme y simplemente oir el sonido la nada mirando hacia el infito para sentir aquella paz que a veces no se encuentra cuando hay demasiado ruido. El silencio es impagable cuando miras desde lugares así, y te quedas horas y horas sentada observando. Es un estado de meditación que a veces siento la necesidad en la que perderme y en meterme dentro de la no nada dónde puedes llorar, reir,escuchar  la brisa, el aire al respirar, y hasta los latidos de tu corazón; y ese silencio, el silencio entre la soledad y tu y nadies más. Buen domingo a todos.

9 comentarios:

Jordi lópez pérez dijo...

Ho has dit tot Dolors i estic d'acord amb tu. D'avegades val la pena allunyar-te i anar a un lloc com aquest. Jo també passaria hores escoltant aquest silenci!

Bon Diumenge!

Piedra dijo...

Viviendo como lo hacemos la mayoría en un entorno artificial y agresivo, es no solo necesario, sino imprescindible poder disfrutar de esa vuelta a la tierra, al silencio y a buscar nuestro yo interior y dialogar apaciblemente con él.
La mayoría de dolencias del mundo moderno se deben a esa pérdida de contacto y de identidad, por más que pretendan convencernos de que somos maquinas, seguimos siendo animales.

Remei (Bitácora) dijo...

Cada vegada tire de més de menys el silenci...quan trobe un moment així...com el teu, el que faig és que m'abandone...i aleshores tot flueix...al meu cap, al meu cor...
Com t'entenc estimada amiga...
Gràcies per compartir aquest moment.
Besos.

manouche dijo...

En cualquir lugar la meditacion hace el silencio.

Pat.mm dijo...

Imagino ese silencio observando este paisaje.

besos,

Gert Jan Hermus dijo...

Wow, what a beautiful scenery! Great shot!

Sincerest greetings from the Netherlands,
DzjieDzjee

Montserrat Sala dijo...

Mira Dolors: Et comprenc perfectament. Des de aquesta mateixa atalalía, però en un poblet que axistí i que fòu cubert per les, aigües, d'aquest mateix pantà, i es déia: La Torra; precismement també mirant cap a POns, t'explicaré el que yo hi vèia, des de molt petita, fins que vaig tenir 13 anys. Allà, hi passava totes les vacances de Nadal y Setmana Santa Hi tenía un oncle que ens hi convidava al meu germa y a mí.Recordo pefectament y m'emciono encara de lo bé, que en ho pássavem. Era un Casalot gran, però tena un festajador de pedra a la finestra que donava al davant a la façana principal. Era tot vell datava de 1600 i pico. Les finestres amb porticons que no en tancava cap, feient una xiuladissa quan feia vent, que espantava, pero llavorso tenien una estufa que trotxava de valent, i no en teniam gens ni mica de fred. Peró mirar per aquella finestra era una verdadera delícia, La Torra estava situada al mig de la costa al marge esuerre, del riuet, blau turquessa clar, qeu serpentejava avall cap Solsderíu, ons'juntavaamb el riu Segre qe també anava en la mateixa direcció,osia Ponts-Balaguer Lleida.
Feia tantes curves i giravolts. que al capvespre, confome s'apagava el sol, teniem un espectacle de lumm i color, que corprenía. Nomes aquella remor d'aigua serena i pacíifca, tant clara nomès trencat al estiu per els groacs de les granotes que es banyaven en les séeus tranquiles aigües, juntament amb algun picarol, del gosset que tornava a casa o l'esquetlla d'un corderet tardener, i esgarriat, encara m'hi trovo!!!, Buaaahhh!
Tu saps que he viatjat bastant, pero,de paisatge com aquell, que em dongués aquella pàui aquella sensació, de vida. No l'he sentit en cap més lloc.
m'adono que te he fomut un rollo que Déu n'hi dò. Discùpam. Petonets.

Santiago Muñoz dijo...

Quina meravella de pau i de color!

Jo també m'allunyo del món quan puc, per trobar-me a mi mateix. I quan no trobo paisatges així miro el firmament a la nit.

ANRAFERA dijo...

...sin lugar a dudas este es un lugar para contemplar "en silencio", relajarse y dejarse llevar por el bonito momento visual.
Preciosa fotografía con unos excelentes tonos.
Un abrazo y buena semana.
Ramón