"Fotografiar es colocar la cabeza, el ojo y el corazón en un mismo eje". (Henry Cartier-Bresson) difícl.....almenys per mi que sóc novata en el món de la fotografia. Però totalment d'acord amb Cartier Bresson. Aquesta és una de la finalitat que busco. Tan de bo poder-la aconseguir.
miércoles, 24 de octubre de 2012
Casi / casi / nearly
Quan no podem més tot i que la sortida estigui aprop o ens la indiquin, estem agotats, envellits, tirats, desanimats, moribunds....i ens abandonem a la nostra sort.
Cuando no podemos más todo y que la salida esté cerca o nos la indiquen, ... estamos demasiado agotados, envejecidos, tirados, desanimados, moribundos.... y nos abandonamos a nuestra suerte....
Aquesta foto i altres de molt boniques també la podeu veure al blog amicsdelafotodelleida.blogspot.com/ . Petonets i bon dimecres a tothom.
Esta foto y otras de muy bonitas también las podeis ver en amicsdelafotodelleida.blogspot.com/ . Besos y feliz miércoles.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
9 comentarios:
Sí, es veritat això que dius, però, no ens hem de deixar convencer per cap argument. Ni rès ens te que fer aturar la nostra vía. El nostre camí s'ha de seguir sense defallir.
tirar sempre endavant. M'entens?
Les fulles esta molt bé que caiguin, peró nosaltres no som fulles seques. Pertenyem i ens deben als que son al notres costat. Una abraçada motl gran.
Hola Dolors, una toma muy bien definida, que junto con el texto, lo dice todo.
Saludos-
Dolors,
tus últimas entradas son muy duras y elocuentes. Y me llevan a pensar que no estás atravesando un buen momento.
Un fuerte abrazo y mucho ánimo para seguir en la lucha.
Don't give up.
Dramaticamente agonisante.
M’agrada la llum de la foto i l’ombra de la fulla, de la seva soledat… La imatge i el text m’han evocat la caducitat de la vida… però canviaria l’abandonar-se que esmentes per l’assumir que les coses són com són, i que després de l’estiu arriben la tardor, i l’hivern… i com vaig llegir fa uns mesos en un llibre: “sense hivern no hi pot haver primavera… i recorda que sempre, sempre, arriba la primavera”. Una abraçada.
Dolors, esta imagen es una preciosidad. Transmite tanto y de una manera tan poética que realmente hay que quedarse un rato mirándola para empaparse de su nostalgia, de su soledad, de toda su fuerza.
Un abrazo
Creativo y expresivo trabajo. Un abrazo.
Ramón
Hola a todos!, muchísimas gracias por vuestros comentarios. Creo que todos habeis acertado en el estado de ánimo!. Y por otra parte gracias por comentar que os ha gustado la foto.
Anònim, carai, no sé qui ets però sembla que em coneguis al 100%!. si que sempre acaba arribant la primavera, però les fulles caduques, ja no són les mateixes, la vida sembla que em porti a la tardor i a un hivern molt pròxim, on vols córrer per no ser allà, però hi ha alguna cosa que no et deixa i et frena, et fa aturar i desesperar. Continuar endavant és difícil,... de moment ho faig, ... gràcies per animar-me,així com l'Alfredo amb els seus comentaris.
Petonets per tots i gràcies per esatar aquí.
Besos para todos y gracias por estar aquí!.
Très nostalgique ton texte. C'est l'automne qui te donne un coup de blues ?
Belle soirée.
Roger
Publicar un comentario